Els valors de la Pilota

Els valors dels cavallers

Encara que en l'actualitat no podem parlar d'una pilota valenciana només de "cavallers" feta la incorporació destacada de la dona ens referim als valors dels cavallers per assenyalar els valors genuïns d'aquest joc. Davant de la soledat, el contacte virtual, la competitivitat malsana o la mercantilització, els esports tradicionals ofereixen una altra sociabilitat, més basada en el tracte directe, la familiaritat i el respecte a l’adversari. L’honestedat, el respecte, la proximitat i la paraula són alguns dels trets que fan de la pilota un espai únic de reivindicació dels valors més purs en l’esport.
Imatge d'obertura de Els valors dels cavallers

L'honestedat

La pilota valenciana no incorpora la figura de l’àrbitre tal com hui dia es concep en l’esport modern. Existeix la figura de l’home bo, que, sempre discret i indiscutit, passa pràcticament inadvertit; un entre tants. Sols actua i emet la seua consideració quan és una qüestió visual que sols ell o algun espectador o espectadora poden resoldre. La imatge que resumeix l’esperit d’honradesa de la pilota és aquella en la qual el jugador o jugadora alça la mà immediatament per a assenyalar que la pilota ha pegat dos bots o que la pilota li ha fregat, ni que siga gairebé imperceptiblement, la mà o el camal dels pantalons i, per tant, perd el quinze en joc.

La proximitat

Una partida de pilota es converteix sovint en un ritual de comunió entre espectadors, espectadores i protagonistes. Un acte de sociabilitat igualitària on no hi ha elements aliens al poble i on tothom es pot considerar part integrant. El més cridaner és que en quasi totes les modalitats de la pilota el públic, o part del públic, està ubicat dins de la canxa de joc. Aquesta insòlita ubicació dóna lloc a dues condicions singulars: el públic pot influir en el joc, ja que la pilota pot rebotar en la cama o en el cos d’un espectador o espectadora; i l’observació privilegiada del joc, pel fet que públic i jugador o jugadora conviuen al mateix espai.

El respecte

Tant els jugadors i les jugadores com el públic saben apreciar el valor o la bellesa d’un quinze. No cal gloriejar-se’n. Per consideració a l’adversari i al públic, les partides s’arreglen igualades perquè el seu transcurs puga despertar una emoció compartida que reforçarà el sentiment de col·lectivitat. El públic, savi, pot donar suport o travessar pels rojos o pels blaus, però mai celebrarà l’error de l’altre equip o es gloriejarà de la victòria dels seus. Al trinquet es pot animar a un jugador o a un equip, però no hi ha espai per als fanatismes.

Per altra banda, tots dos equips, rojos i blaus, es canvien i preparen les mans al mateix vestidor: sols n’hi ha un. Això suposa la convivència dels adversaris i adversàries abans de la partida i, per descomptat, en concloure aquesta, quan un equip ha guanyat i l’altre ha perdut.

La paraula

El trinquet o el carrer de pilota són uns del pocs àmbits on perviu la paraula oral com a font de legitimitat. Siga el marxador amb el públic a l’hora de travessar o siga el pacte abans de la partida. O inclús les mateixes normes al llarg de moltes dècades han sigut causades per la transmissió oral, per l’acord de la paraula entre iguals, sense documents ni signatures.

Les travesses, regularitzades per les autoritats des de fa uns anys, sempre han format part de l’essència del joc, malgrat que en les últimes dècades han perdut presència al trinquet. Durant la partida, un espectador o espectadora pot travessar una quantitat per l’equip que, creu, serà guanyador. Inclús, pot travessar per la diferència de jocs amb la que guanyarà o quin equip guanyarà un joc concret. És el que s’anomena “donar”. El marxador buscarà entre el públic algun altre espectador o espectadora interessat en “prendre”, és a dir, travessar pel contrari, sempre amb el valor de la paraula com a garantia. En acabar la partida, aquell que haja encertat el seu pronòstic cobrarà la seua travessa.